La matança de Kunduz: tres mesos de desinformacions

El 4 de setembre, a poc més de tres setmanes de les eleccions federals alemanyes, una acció militar de l’exèrcit alemany provocà una matança a Kunduz. Era l’atac més mortífer provocat per tropes alemanyes des de 1945. Però si els atacs de 1945 es feien en honor d’un Reich que havia de durar un miler d’anys, els d’ara es fan en honor del “pacifisme”, tal com demostrà en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de la Pau l’autèntic comandament en cap de l’exèrcit alemany, Barack H. Obama. Com que l’atac es va produir a tres setmanes de les eleccions federals, els partits majoritaris van provar de cobrir la situació, i juramentaren damunt les escriptures més sagrades la completa voluntat de no fer-hi electoralisme.

Podem fer una petita crònica de les (des)informacions que, des d’aquell 4 de setembre, han arribat a Alemanya d’aquella matança:
- 4 de setembre: sota ordres del coronel Georg Klein, comandant de les forces de l’OTAN a Kunduz, caces americans bombardegen dos camions de transport de combustible que, pretesament, havien estat segrestats per forces ‘insurgents’, amb la intenció de fer-los explotar en les proximitats de la caserna de l’OTAN. A resultes de l’atac, els camions explosionen.
- 5 de setembre: a mesura que l’OTAN ofereix xifres oficials de víctimes mortals (142), es fa evident que no totes les víctimes havien d’ésser ‘insurgents’. Com que, segons reports interns, els caces nord-americans havien sol·licitat, prèviament a l’atac, de fer diversos vols rasants per foragitar els passavolants, i el coronel Klein els ho havia denegat, tot instant-los a atacar immediatament, la responsabilitat queia sota esquenes del comandant alemany. Per això mateix, era el ministre de defensa, el cristianodemòcrata Franz Josef Jung, qui amb més passió negava que hi hagués hagut “cap víctima civil”. El govern alemany sostingué força temps la versió de “tots (els 142) eren insurgents”.
- 27 d’octubre: en la remodelació del govern d’Angela Merkel, Jung cessa com a ministre de Defensa i passa a ocupar la cartera de Treball i Afers Socials (Arbeit und Soziales). Ostensiblement, Jung ha estat “relegat” per com va tractar les informacions de l’atac aeri de Kunduz. El substitut de Jung, el socialcristià Karl-Theodor zu Guttenberg, ja en els primers dies posteriors a haver estrenat el càrrec reitera la posició de Jung, i diu que l’atac era “militarment apropiat”.
- 6 de novembre: un report de la Creu Vermella Internacional (ICRC) deia que l’atac no era “en la línia del dret internacional”, fonamentalment perquè l’operació s’havia realitzat amb plena consciència que produiria un gran nombre de “víctimes col·laterals”.
- 26 de novembre: Guttenberg cessa el secretari de Defensa, Peter Wichert, i el comandant general de l’exèrcit (Generalinspekteur), Wolfgang Schneiderhan. El motiu del cessament seria que els dos alts càrrecs haurien amagat al nou ministre informació relacionada amb l’atac del 4 de setembre.
- 3 de desembre: en una compareixença al Bundestag, Guttenberg canvia la posició fins ara sostinguda pel govern Merkel i afirma que l’atac de Kunduz “no fou militarment apropiat”, a la llum dels reports als quals ara sí havia pogut accedir. Guttenberg, però, defensa l’actuació del coronel Klein.
- 10 de desembre: article de Bild sobre l’atac de Kunduz. Comença amb una contextualització. Els dos camions havien estat veritablement segrestats i, a més en les proximitats de la caserna de l’OTAN. Però els segrestadors se’ls havien dut lluny, fins que quedaran atrapats en un banc de sorra. Els caces nord-americans els tenien perfectament localitzats des de feia hores, abans que el coronel Klein ordenés l’atac. Però l’article de Bild continuava al voltant de l’ordre de Klein, que s’hauria limitat a seguir l’assessorament de la unitat TF47. La TF47 de Kunduz havia rebut informació d’un confident afganès que prop dels camions segrestats hi havia “quatre dirigents talibans”. L’article de Bild deixa entreveure que l’atac es va fer per assassinar selectivament aquests quatre “dirigents talibans”: els “altres 137” eren la torna.

Davant d’aquestes informacions hi ha hagut dues menes de reaccions populars. Unes, o bé comparteixen la indignació i autocrítica de Guttenberg o bé fan un pas més enllà i afirmen que allò que caldria és retirar-se d’Afganistat tot d’una o bé de forma gradual. D’altres, però, aplaudeixen les accions de la unitat TF47 i dels “valents soldats” d’elit KSK (Kommando Spezialkräfte), en una lògica que recorda la idea de 20 civils morts per cada soldat alemany ferit o assassinat pels partisans. Els partisans de Iugoslàvia i d’Itàlia rebien en la premsa de fa prop de setanta anys qualificatius no gaire diferents que els que reben els “talibans” d’Afganistan. I si a Iugoslàvia hi havia Nedic o hi havia Pavelic, a Afganistan tenen Karzai. I si a Iugoslàvia, els alemanys comptaven amb els aliats italians, hongaresos o búlgars, a Afganistan tot es fan en el marc de la sacrosanta aliança atlàntica. Però és clar, la República Federal d’ara és una democràcia. No obstant això, a Kunduz, no tenen representant al Bundestag. Llàstima, perquè segur que seria un escó més per a la CDU.

150 jaroj de Doktoro Esperanto

Ludwik Lejzer Zamenhof naskiĝis la 15-an de decembro 1859 (3-an laŭ la julia kalendaro) en Bjalistoko (Granda Duklando de Litovio, Rusa Imperio). Lia patro estis lingvoinstruisto. Lia patrino parolis al li en la jida lingvo kaj lia patro en la rusa. Lia gepatra lingvo estis la rusa, sed li parolis al liaj gefiloj en la pola lingvo. Li studis medicino en Moskvo (1879-1881) kaj Varsovio (1881-1885). Lia unua planlingva projekto estis Lingwe universala (1878). Zamenhof uzis plurajn pseŭdonimojn, la plej konata estas “Doktoro Esperanto”, sub kiu li publikigis en 1887 la Unuan Libron.

L. L. Zamenhof skribis “La Espero” en 1891:

En la mondon venis nova sento,
Tra la mondo iras forta voko;
Per flugiloj de facila vento
Nun de loko flugu ĝi al loko.
Ne al glavo sangon soifanta
Ĝi la homan tiras familion:
al la mond' eterne militanta
Ĝi promesas sanktan harmonion.

Sub la sankta signo de l' espero
Kolektiĝas pacaj batalantoj,
Kaj rapide kreskas la afero
Per laboro de la esperantoj.
Forte staras muroj de miljaroj
Inter la popoloj dividitaj;
Sed dissaltos la obstinaj baroj,
Per la sankta amo disbatitaj.

Sur neŭtrala lingva fundamento,
Komprenante unu la alian,
La popoloj faros en konsento
Unu grandan rondon familian.
Nia diligenta kolegaro
En laboro paca ne laciĝos,
Ĝis la bela sonĝo de l' homaro
Por eterna ben' efektiviĝos.

L'estat de les consultes després del 13-D

Entre els municipis que celebraven avui la Consulta sobre la independència de la nació catalana, hi havia Sant Cugat del Vallès i el Papiol. A Sant Cugat, el municipi de més habitants que ha fet fins ara la consulta, la participació ha estat de 25,48%. Al Papiol, la xifra de participació ha arribat a un 21,13 %. Això ha suposat que un 24,01% del cens total de Sant Cugat s’ha manifestat explícitament favorable a la independència. I que al Papiol aquesta xifra ha estat del 19,15%.

Una atenció especial mereix Berga, un dels municipis on les paperetes deien Països Catalans: un 31,48% del cens ha votat SÍ a la independència dels Països Catalans. Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, eren les dues principals poblacions penedenques que feien la consulta i, respectivament, s’hi han pronunciat per la independència el 21,72% i el 14,58% de la població major de 16 anys. A Vic aquesta xifra ha puja al 41,55%, degut en bona mesura a la intensa campanya menada per Osona Decideix.

El Pla de l’Estany ha esdevingut la primera comarca en realitzar de forma completa la Consulta sobre la Independència. Els vots afirmatius han suposat un 24,54% del cens.

La gran virtut del 13D, doncs, és oferir un panorama per veure fins on arriba a hores d’ara el suport explícit a la independència. I més enllà de les xifres, l’esforç organitzatiu per bastir més de 160 consultes en tres mesos ha d’aprofitar-se per dur el procés endavant, per eixamplar-lo a tota la nació i per dotar-lo d’una perspectiva popular realment trencadora.

Cal, doncs, incorporar a l’estat de les Consultes els resultats d’aquest diumenge. Escrutades les dades de 166 municipis (inclosos Arenys de Munt i Sant Jaume de Frontanyà), amb un cens de 702.072 persones:
- 509582 persones (72,58%) s’han abstingut.
- 182625 persones (26,01%) han votat SÍ.
- 006186 persones (00,88%) han votat NO a la independència.
- 002958 persones (00,42%) han votat en BLANC.
- 000721 persones (00,10%) han vist declarat el seu vot NUL.

Entre les declaracions de la jornada podem destacar les d’en Marc Sallas, de la CUP de Badalona, que ha dit que “les consultes d’avui són una clara mostra que és amb l’autoorganització popular i amb la mobilització continuada com els Països Catalans guanyarem la independència”. I serà amb autoorganització popular i amb mobilització continuada que hom podrà guanyar-se porcions creixents d'aquest vora 75% de majoria silenciosa.

ANNEX. En aquest full de càlcul podeu trobar:
- dades sobre els municipis que han organitzat o preparen una consulta sobre la independència.
- els municipis que l'han celebrada, ordenats pel percentatge del cens que s'ha declarat per la independència. Hi ha 23 municipis on el SÍ ha obtingut la majoria absoluta sobre el cens.
- els municipis que l'han celebrada, ordenats per la diferència percentual sobre els cens respecte els qui van referendar l'estatut d'autonomia vigent. Hi ha 50 municipis on el SÍ a la independència ha superat el sí a l'estatut d'autonomia vigent.

L’estat de les Consultes el 12-D

Avui fa 20 anys, el Parlament de Catalunya va votar una moció que afirmava que “l'acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979”. Avui, el poble català de Sant Jaume de Frontanyà ha fet un exercici d’autodeterminació a través d’una Consulta sobre la independència. Vint-i-una persones majors de 16 anys tenien dret a respondre, en vot secret, si eren o no eren partidàries que la nació catalana es constitueixi en estat independent. Hi ha votat 19 persones, és a dir més que no pas el que és habitual en les eleccions, car hi ha 5 o 6 persones empadronades que no viuen al municipi. Dels 19 vots emesos, 18 han estat afirmatius.

Així doncs, l’estat de les Consultes, a 12 de desembre del 2009, amb 6521 persones consultades, és el següent:
- s’hi han abstingut 3831 persones.
- hi han votat SÍ 2587 persones.
- hi han votat NO 62 persones.
- hi han votat en BLANC 29 persones.
- s’hi han declarat NULS els vots de 12 persones.
És a dir, que el 40% de les persones censades en els 2 municipis que han fet la consulta hi han votat SÍ A LA INDEPENDÈNCIA.

Demà la llista de consultats es multiplica per més de 100.

Les Consultes, com a moviment popular

Avui les Consultes sobre la Independència es reprenen en jornada de votació a Sant Jaume de Frontanyà, després de fer-ho fa 90 dies a Arenys de Munt. I demà continuaran a Arenys de Mar, a Berga, a Sant Cugat del Vallès, a Vilanova i la Geltrú, a Molins de Rei. Una de les constants en descriure aquest procés és la base popular. Si ha estat possible estendre la consulta d’Arenys de Munt a gairebé 170 municipis, és gràcies a la construcció de plataformes municipals i comarcals (com les d’Osona o del Pla de l’Estany), i als més de 15.000 voluntaris que, des de diferents associacions, han col·laborat en els dies de campanya, en les meses del vot anticipat i domiciliari, i en les meses definitives de demà. Les lloances al caràcter “de base” o “popular” del moviment de les Consultes amaguen, però, també, una malfiança generalitzada quant a la “instrumentalització” per part dels “partits polítics parlamentaris”. Aquesta malfiança s’ha manifestat també en no poques tensions, que han afectat la marxa paral·lela entre les mocions de suport als plens de regidors i les consultes als veïns. Legítimament, però, hi ha por que el moviment de les consultes sigui aprofitat pels ‘especuladors’ que guanyen eleccions amb un discurs sobiranista-independentista, i que després el desballestin quan es tracti de “renegociar” les autonomies.

En el comunicat de la COS que hem anat comentant aquests dies, la quarta línia de treball esmentada (a banda de la territorialitat, la denúncia del carrerisme dels polítics oficialistes i les reivindicacions obreres i populars) era precisament l’enfortiment i extensió de “les estructures organitzatives socials i populars, casals, ateneus, assemblees unitàries”, les quals garanteixen “espais alliberats i no depenents de cap institució”. Si hom mira, per exemple, la realitat dels barris i viles de la riba esquerra del Baix Llobregat, és fàcil adonar-se que aquesta manca d’estructures posa ben difícil organitzar una consulta popular (sobre la independència o sobre el que sigui) de caràcter reivindicatiu i que no tingui una mera participació simbòlica. I això una consulta d’un dia, que si hom ja parla d’un procés participatiu més ambiciós, la cosa és encara més fotuda. El que sí és clar és que únicament un moviment de base popular, ampli i creixent, ambiciós, ha pogut fer realitat el 13-D, i el podrà fer-lo continuar el 14-D, el 15-D, etc.

Les Consultes sobre la Independència i les reivindicacions econòmiques

En els dos darrers posts hem comentat les dues línies de treball assenyalades pel comunicat de la COS de suport a les Consultes sobre la independència: estendre les consultes a totes les comarques dels Països Catalans i connectar-les a “les experiències populars de denúncia pública de la corrupció imperant, l’especulació i dels salaris desorbitants de polítics i sindicalistes professionals”. La tercera línia seria el reforçament i extensió de “les línies de treball unitari contra la crisi capitalista i per l’emancipació del Poble Treballador i del conjunt de la classe treballadora dels Països Catalans”.

De vegades, en nom d’un fals transversalisme, s’ha dit que “això no toca”. Pel que fa a la denúncia de la corrupció, no poques veus han dit que “cas Pretòria” ha estat gestionat des de l’Audiencia Nacional bé com una cortina de fum, bé com un toc d’advertiment, bé com una estratègia de divisió, en un moment que el moviment de les Consultes és en plena creixença. I pel que fa a la “crisi econòmica” un destacat dirigent que juga a l’ambigüitat entre el dependentisme de partit i l’independentisme personal deia que la “cosa urgent” són les xifres de l’atur, no pas la independència. Davant d’això, pot ésser fins i tot comprensible que hom vulgui despullar la reivindicació de la independència per no enterbolir-la. Això, naturalment, no és possible. I n’és signe el fet que, des de diferents posicionaments ideològics i de classe, les qüestions “democràtiques” i “econòmiques” són posades damunt la taula pels qui enumeren arguments en pro del SÍ a la independència. L’enquesta recent de la UOC demostrava que els arguments econòmics i polítics dominen als arguments culturals i sentimentals entre els partidaris del SÍ, mentre que entre els partidaris del NO allò que domina és l’apel·lació als sentiments (allò que deia Pujol d’Espanya com a realitat entranyable) o a la legalitat (mira, mira, lo que dice tu DNI).

Les qüestions econòmiques són, doncs, damunt la taula en els debats d’aquest divendres sobre les Consultes del 13-D. També, cal dir, que la veu dominant és la de la classe dominant i, més concretament, la dels sectors de la burgesia catalana més dinàmica i, en certa mesura, més progressiva, que, gens casualment, és la que, dins de la classe empresarial, més té a guanyar amb la superació de l’actual situació d’opressió i subjecció nacionals. Per raons òbvies, aquesta veu es presenta com una veu interclassista, adreçada als “interessos nacionals”. Troba en l’espoliació fiscal el principal argument del seu discurs. La “calculadora de salaris” del Cercle Català de Negocis (CCN) és doblement eloqüent:
- d’una banda denuncia el fet innegable que l’espoliació fiscal és un càstig a la classe treballadora i, en general, a tots els assalariats.
- de l’altra, la calculadora, si s’apliqués en una Catalunya independent, generaria un sistema impositiu menys progressiu que l’aplicar actualment. No cal dir que el neolerrouxista Joan Ferran s’hi ha abraonat. La trampa de Ferran és que després d’impugnar la noció reaganista del CCN, ens col·loca la progressivitat actual com la panacea, tot obviant el fet que en una Catalunya independent, allò ja no espoliat hauria de ser objecte, com d’altra banda, tota la plus-vàlua, de les pugnes entre les diferents classes i estrats que conformen la població catalana.

Segons el comunicat de la COS, l’espoliació fiscal no és més que una de les “bases polítiques per la destrucció del nostre país” que apliquen els estats espanyol i francès. L’altra base, també recordada en les anàlisis del CCN, és la “desindustrialització total del nostre país”.

L’actual crisi econòmica, derivada en el nostre país, fonamentalment, per l’esclat de la bombolla immobiliària, ha tingut l’impacte que té en les xifres de desocupació i subocupació perquè, prèviament, en els anys d’expansió, s’havia produït una erosió descomunal, especialment en les comarques de l’interior, del teixit industrial.

Aquestes coses són presents en els caps de les persones que seran consultades el 13-D. I per a molts seran els factors determinants per votar SÍ.

Les Consultes i la qüestió de la transparència i la representativitat democràtiques

En la conclusió del comunicat de suport a les Consultes sobre la independència, la Coordinadora Obrera Sindical esmentava, com a segona línia de treball per a l’esquerra independentista (després de l’extensió de les consultes a totes les comarques on fos possible), la necessitat de connectar-les amb la indignació popular envers els casos de corrupció i les diverses mobilitzacions populars que l’han vehiculada. Mobilitzacions com les manifestacions recents a València o a Barcelona, o com les realitzades a Santa Coloma de Gramenet, han estat un exemple de resposta popular a la corruptocràcia.

Però, què és aquesta corruptocràcia, exactament? Els diaris en van plens. El cas Gürtel a València, els casos de corrupció urbanística de Mallorca, el cas Pretòria de Santa Coloma, el cas Millet de Barcelona, escàndols municipals al Rosselló, etc., són una mina inesgotable que els periodistes no saben si col·locar a la secció de Política o a la de Successos. Però és fàcil notar també un cert escepticisme al voltant de tot plegat. Per què uns casos salten més a la premsa que uns altres, quin paper juguen les decisions policials i judicials, són qüestions que duen més d’un a dir allò de “no hi ha un pam de net”. Hi ha la sensació que allò que és delicte no és gaire diferent d’allò que no passa d’ésser una irregularitat administrativa, o fins i tot d’allò que és una tècnica legítima. En aquest sentit, alguns són víctimes de la seva pròpia medicina. La gent de la fundació Catalunya Oberta, per exemple, ha quedat més esquitxada del que potser hauria calgut, precisament perquè, en el seu coqueteig amb l’anarco-capitalisme o amb el minarquisme, presenten en la seva producció ideològica tot sovint les equacions impostos = robatori, diner públic = corrupció.

Aquestes dues equacions, és clar, sempre tenen un punt de validesa. L’estat és el comitè executiu de la classe dirigent, i els governs de dretes i d’esquerres, estatals i autonòmics, ho han demostrat de valent en els darrers anys. Alhora, aquest comitè executiu té una tendència natural a l’acreixement de funcions, ja que, a més funcions, més justificació de despesa, i a més justificació de despesa més poder. És simptomàtica l’expressió de classe política, expressió estúpida d’altra banda, i que cal compaginar amb la noció de les portes giratòries, que comuniquen el compartiment de la burocràcia administrativa amb el de la burocràcia corporativa.

Sigui com sigui, la qüestió de la corruptocràcia acaba lligada amb la dels dèficits de la democràcia. Josep Maria Terricabres es referia el passat 29 de novembre, en l’acte d’obertura de la campanya del 13-D, a la democràcia substitutiva. Per Terricabres, el problema de la crisi de la democràcia seria bàsicament aquest: allò que havia d’ésser una democràcia representativa tornava democràcia substitutiva, tan bon punt la classe política substituïa la voluntat popular. Cal no oblidar, però, que la base mateixa de la democràcia representativa és l’absència de mandat imperatiu damunt els representants. El mandat imperatiu suposa que el representant es troba lligat pels acords presos en l’assemblea electora o en el seu programa electoral, i que, en conseqüència, es troba limitat en la seva capacitat de negociació o de vot, i pot ésser recusat pels seus electors en tot moment o, si més no, si falta als seus compromisos.

El mandat imperatiu és interdit pels textos constitucionals i estatutaris vigents en el nostre país. Els diputats, senadors, regidors, etc., tenen, però, un altre mandat, no imperatiu, però sí condicionat, a les maquinàries polítiques que són les que elaboren, en darrer terme, les llistes.

Cal anar amb el lliri a la mà, pensant que amb una reforma limitada de les llei electoral, hom millorarà gaire la representativitat en detriment de la substitutivitat. Desenganyem-nos. L’electorat, tal com són les coses ara, té tant poder de decisió com l’infant que treia les boles durant la insaculació. És més, les votacions són el mètode modern d’insaculació.

De totes formes, les Consultes tenen també una virtut evident en tots aquests debats. Tant és així que les crides a participar-hi o a votar SÍ, hi ha insistit sovint. “Sense autodeterminació, no hi ha democràcia”, “tenim dret de decidir”, etc. Les consultes, els referèndums, es presenten com un acte de “democràcia directa”. Els qui voten SÍ el diumenge, votaran SÍ, i prou, o SÍ i altres coses, però SÍ, al capdavall. Ben diferent de les eleccions habituals, on els que voten llistes que han estat independentistes durant la campanya es troben amb el disgust de veure que els seus vots han anat a petar als dependentistes (és la gràcia de l’absència del mandat imperatiu). Comptat i debatut, els consultats pel 13-D podran no anar-hi a votar (sense sentir propaganda electoral que els insulti, amb diners públics), esmenar-hi la qüestió (amb la seguretat que això els farà caure en el sac, sempre combatiu, dels vots nuls), votar en blanc, o votar expressament NO o SÍ a la independència.

I com deia un acudit, les consultes no són vinculants... sempre que no registrin una baixa participació o una victòria dels NO, que llavors els que les han escarnides en les passaran vinculadament per la cara fins el dia de la independència.

Barcelona (també) Decideix!: l’extensió del moviment de les Consultes

El 13 de setembre, les Consultes sobre la Independència van arrencar a Arenys de Munt, amb una població de 8.000 persones. El 12 de desembre caldrà afegir-hi els gairebé 30 veïns de Sant Jaume de Frontanyà. I, l’endemà, més de 160 municipis, amb una població agregada de més 830.000 persones. En la llista d’ahir, calia sumar-hi desenes i desenes de municipis, amb una població agregada de prop de 820.000 persones. En global, doncs, el territori de les Consultes cobria una població superior als 1.650.000. Però aquesta xifra cal posar-la al dia. Perquè s’ha presentat avui Barcelona Decideix!. Barcelona té una població de 1.675.000 habitants. Això vol dir que el territori de les Consultes, a 25 d’abril, podria cobrir una població de 3.330.000 persones.

En el comunicat davant del 13 de desembre, la Coordinadora Obrera Sindical concloïa, primer, amb una crida a “continuar el 14D amb l’extensió de les consultes populars a totes les comarques dels Països Catalans on sigui possible”. A hores d’ara, amb Barcelona Decideix, la població consultada de 3.330.000 persones suposa un 24% de la població dels Països Catalans. La possibilitat tècnica hi és, però també són evidents les dificultats per fer pujar aquesta xifra. Una cosa és convocar 700.000 persones a votar el 13-D i una altra és saber quantes hi aniran. I, encara més, quantes no hi votaran per no saber on fer-ho o saber sí ho podien fer o no. La difusió, amb els mitjans en contra, és complexa. I també juga en contra el fet que, fora de Montserrat Nebrera i alguns exemples escadussers, els dependentistes no fan campanya pel NO. Tot i amb tot, la virtut de les consultes és el fet que són una demostració pràctica que el dret d’autodeterminació no es demana (ni a les institucions autonòmiques, ni a les estatals, ni a les comunitàries) sinó que s’exerceix. Als barcelonins els queden quatre mesos i dues setmanes per convertir el diumenge posterior a la Diada de Sant Jordi (que enguany s’escau en divendres) en una jornada històrica.